Avui en dia patim un trastorn de personalitat incentivat per les xarxes socials. Em fico a mi mateix d’exemple. Les publicacions que faig a Linkedin sempre estan relacionades amb l’àmbit laboral, son serioses i sovint critiques. A Instagram, però, sempre parlo de les meves aficions més personals, en clau d’humor, especialment a stories, on comparteixo contingut que m’entreté. Per contra, a Facebook (on només entro quan tinc temps a matar) interactuo i debateixo amb amics i coneguts així com grups locals, i fins i tot estic atent als aniversaris. Per últim, a Twitter contesto periodistes o fins i tot futbolistes als qui no coneixeré mai.

 

Aquesta multipersonalitat digital (que tots tenim, en major o menor mesura) posa en rellevància la importancia del context i dels moments quan planifiquem una campanya de publicitat en xarxes socials. Tot i que el nostre usuari, és a dir, la nostre personalitat digital, pot estar interessada en innovació, la seva receptivitat és completament diferent a Facebook que a Linkedin. Si tenim un contingut llarg de vídeo, i un usuari tipus al que volem impactar, podem fer-ho a Twitter o a Youtube, però probablement el seu consum de Twitter será molt més inmediat, mentre que a Youtube és més propens a navegar sense un objectiu definit i a destinar-nos més temps de visualització.

 

Per això cal repensar les estratègies i sobretot els continguts, adaptarlos a la xarxa (entès com a entorn) a la qual ens volem adreçar i ser capaços d’entendre en quin moment els nostres usuaris poden estar més receptius i on podem trobar-los.