Els cotxes elèctrics son el futur. A aquestes alçades, pocs dubtes queden. Però haurien de ser el present. Per què no ho son?
Ens hem de situar en una societat que ha patit molts canvis económics i socials en els últims 20 anys. En el mateix sector automovilístic els models de propietat, com la compra tradicional, han perdut pes a favor de fórmules més flexibles, com les plataformes de car-sharing o el mateix renting. L’èxit d’aquestes fòrmules és el mateix que frena el creixement del vehicle elèctric. Aquest no obeeix a motius econòmics (tot i que obviament també juguen un pes important en la decisió) sinó al desig de llibertat de tota una generació (els anomenats millenials) que fugeix de les complicacions derivades de la propietat.
Aquest sentiment de no tenir lligams és la principal causa de per què els vehicles elèctrics no tenen una cuota de mercat més elevada, sobre tot quant parlem d’autonomia en trajectes llargs o temps de càrrega.
Essent honestos, els trajectes que realitzem rarament són superiors als 300 km, autonomia que ofereixen avui en día prácticament el 100% dels eléctrics. Però ens estem acostumant a fugir de tot allò que suposi una possible preocupació o coacció a la nostre voluntat. És més, en una societat acostumada a rebre un paquet provinent de l’altre punta del món en menys de 48 hores, com volem normalitzar esperar una hora per carregar un dipòsit?
El cotxe elèctric no és (només) una questió de transport. És una questió de no tenir barreres.